Hem tingut el plaer d’entrevistar en Joan Barrionuevo, Rafa Rios, Susana Lombardo i Paqui Lombardo, quatre atletes del nostre club que van participar en la Marató de Nova York. Tots quatre ens han compartit la seva experiència en aquesta cursa tan emblemàtica. A continuació, us presentem el resultat de l’entrevista.

Quant temps abans vau començar a preparar-vos físicament i mentalment per aquesta cursa?

La preparació física va ser com la de qualsevol altra marató, iniciant la rutina d’entrenament unes 12 setmanes abans, que va coincidir just després de les vacances d’estiu.

I la preparació mental la vas fent de mica en mica, però per molt preparat que pensis que estàs, un cop ets allà, a la línia de sortida, et venen totes les pors típiques d’un repte com aquest.

El procés d’inscripció és complicat? Com us vau assegurar la plaça?

En el nostre cas no va ser molt complicat donat que la inscripció la vam gestionar amb una agència que es dedica a muntar aquest tipus de viatges, combinant esport i turisme, i el dorsal ja estava inclòs a l’oferta. Això sí, surt una mica més car que si vas per lliure i amb marca.

Però per entrar per marca has de tenir registres molt bons de l’any anterior i certificats per l’USA Track and Field o la AIMS (Associació de Maratons Internacionals y Curses de Distància). I cap de nosaltres la tenien. I a més, tot i tenir la marca, no tens garantit el dorsal si no ets dels primers segons la quota assignada per trams d’edat.

Quina va ser la vostra reacció quan vau saber que estàveu inscrits?

Tot i que anant per agència, en principi vas sobre segur, quan ens van enviar l’enllaç amb la confirmació del número de dorsal (5 mesos abans) vam respirar tranquils perquè ara ja tot quedava en les nostres mans (cames, en aquest cas).

Quines van ser les principals diferències respecte a altres maratons que heu fet?

Tot i que ja t’avisen que Nova York és la millor, fins que no estàs allà no t’adones que ho és. La gran diferència amb les altres és la quantitat de públic que veus animant durant tot el recorregut. S’estima que hi ha més de 2 milions de persones, y uns 130 grups d’animació.

Com va ser el viatge fins a Nova York? Alguna anècdota destacada del trajecte?

En tractar-se d’un viatge organitzat per una agència especialista en esports, la majoria de components del grup eren corredors i acompanyants, i per tant tens molt temps per comentar experiències i sensacions amb ells, i alguns t’expliquen que és la quarta o cinquena vegada que la fan.

Fins i tot durant una visita al barri del Bronx vam coincidir en l’autocar amb el Carles Castillejo, que ha estat una de les referències en mitjana i llarga distància de l’atletisme nacional.

Vau tenir temps per visitar la ciutat abans o després de la cursa? Què us va impressionar més?

Sí, com que vam viatjar el dimecres, vam tenir prou temps per visitar Manhattan, incloent-hi l’accés a un parell de gratacels, el memorial 11S o l’estàtua de la Llibertat, i també vam fer un tour pels barris de Brooklyn, Bronx i Queens.

I per descomptat, vam aprofitar per assistir a un partir de l’NBA, que també va ser una experiència impressionant, amb “hot dog” inclòs.

El que més ens va impressionar va ser la claror, provocada pels cartells lluminosos, que tenia la ciutat a la nit, especialment a Times Square, on estava el nostre hotel. I t’adones que és cert que Nova York és la ciutat que mai dorm.

Com era l’ambient abans de començar la cursa? Us va impressionar veure tants corredors de tot el món?

La primera sensació va ser de fred, donat que per portar 55.000 persones fins a Staten Island (barri de Nova York des d’on surt la cursa abans de travessar el pont de Verrazzano) és necessari estar al punt de sortida unes 3 hores abans, i només amb la roba amb què vas a córrer o amb altres peces de roba, de les quals t’havies de desprendre just abans de la sortida. La roba que ens sobrava la dipositàvem en unes capses grans de cartó disponibles als calaixos de sortida, o també durant els primers kilòmetres de la cursa. Ens consta que l’organització destina la roba a beneficència, i pel que veiem, no sempre era roba vella i usada, perquè en alguns casos eren noves, i de bones marques. És un fet diferencial del qual aquí n’hauríem d’aprendre. 

 Però a mesura que anava sortint el sol (per sort no va ploure) i anaves entrant en calor, feies passar en temps fent escalfament o conversant amb altres corredors de tot el món. Allà et trobaves amb molts catalans i espanyols amb els quals comparties sensacions, però també d’altres parts del món (sud-americans, asiàtics, molts europeus). Això sí, els corredors d’elit estaven tots a un altre calaix de sortida, al qual nosaltres no teníem accés, i per això no vam poder veure a cap figura mundial.

I a la zona d’espera també vam veure que l’accés a lavabos el teníem molt controlat. N’hi havia centenars de lavabos que fien que les cues fossin molt curtes, i amb molt bones condicions higièniques. També, per prendre nota a les curses d’aquí.

Què us va semblar el recorregut? Hi ha algun punt que recordeu especialment (el pont de Verrazzano, Manhattan, Central Park…)?

A l’autocar d’anada cap a la sortida ja ens van donar el típic consell: “La marató de Nova York s’ha de començar com un vell per acabar-la com un nen”.

I t’avisen de què hi ha dos ponts molt llargs i amb molt pendent: Verrazzano, només començar, i Queens boro Bridge just a la mitja marató), que t’has de prendre amb molta calma.

Però el que no t’esperes és el pendent que et trobaràs quan arribes a Central Park. A les pel·lícules americanes sembla que Central Park és pla, però tot el contrari, els pendents que té semblen muntanyes quan portes 38 km a les cames.

Els novaiorquesos són coneguts per animar molt als corredors. Què us va semblar el suport del públic durant la cursa?

Com ja he comentat abans, els més de 2 milions d’animadors que hi ha durant tot el recorregut et fan volar, especialment als últims kilòmetres. De fet, crec que sense aquesta animació, molts corredors abandonarien, però el fet que milers de persones vagin cridant “GO Paqui/Susana/Joan/Rafa” durant tot el recorregut, et dona ales. Aquest any, per exemple, ha acabat el 99,35% dels corredors inscrits, cosa que crec que no passa a cap altra marató al món.

Teniu alguna anècdota divertida o inesperada que us passés durant la cursa?

Sí. Teníem un grup d’animació amb els acompanyants que ens estava esperant un punt concret de la banda esquerra de 1st Avenue, cap al km32, just quan entres a Manhattan venint de Queens. 

Els altres 3 corredors del club (Susanna, Rafa i Joan) van veure al grup i van somriure i saludar. Però jo anava tan concentrada en la cursa, i en el patiment acumulat a les cames, que vaig ser l’única que no els va veure.

Com vau celebrar el fet d’haver acabat una marató tan emblemàtica?

La millor celebració la vam fer quan vam arribar a l’hotel. Ens esperaven els nostres acompanyants amb obsequis per nosaltres: un ram per les nenes i bombons pels nens.

Això sí, arribar fins a l’hotel no va ser fàcil. Després de córrer 42 km, havíem de caminar uns 5 km per Manhattan amb el ponxo que et facilita l’organització i la medalla penjada al coll. La ciutat queda col·lapsada durant unes hores per la cursa i no tens cap altra alternativa. I tothom que et trobaves pel carrer s’inclinava davant teu dient-te “congratulations”, ja que per la gent d’allà qui acaba una marató és un heroi.

I clar, la millor celebració va ser el sopar dels “campions” que l’agència organitzadora ens va preparar. Ja podíem menjar “burguers” sense pensar que ens podia afectar al rendiment. 

Què us ha aportat aquesta experiència com a corredors i en l’àmbit personal?

Crec que una experiència irrepetible. Tot i que potser en el futur repetim la marató de Nova York, com la primera no hi ha res. La vius de forma especial pel fet que et vas trobant novetats a cada pas que vas donant.

Recomanaríeu l’experiència a altres corredors? Quins consells donaríeu a algú que s’hi vulgui apuntar?

Sí, crec que tot maratonià s’hauria de marcar com a objectiu córrer Nova York com a mínim una vegada a la vida. És especial.

I el principal consell per qui hi vulgui anar és que es reservin alguns dies per gaudir de la ciutat. Per a qui no hi hagi estat, és com reviure constantment llocs que has vist a les pel·lícules americanes.

I ara, quina és la pròxima fita que us heu marcat?

De moment tots repetirem a la nostra marató, la de Barcelona, donat que té un recorregut relativament pla, i per als anys vinents segurament ens marcarem com a objectiu fer alguna de les altres “majors” que tenim pendents.

Què els hi diríeu als atletes de l’escola esportiva per animar-los a seguir practicant esport?

El millor consell per a qualsevol nen que practica esport és que no ho deixi mai. Ja sabem que arribar a triomfar en qualsevol esport està només a l’abast d’uns pocs escollits, però l’esport no és només l’elit, ja que practicant esport de base també pots gaudir molt i sobretot, et mantens en un entorn sa i saludable. 

Des de l’equip de comunicació del CASC, volem expressar el nostre sincer agraïment per la vostra generositat i proactivitat durant aquesta entrevista. És un autèntic plaer compartir l’espai atlètic amb atletes tan formidables, i encara més amb persones tan agradables i col·laboradores a l’hora de transmetre la passió per l’atletisme.