CRÒNICA ÈPICA D’UNA PATACADA GLORIOSA
El dia que vam caure… però ho vam fer cridant, suant i amb el dorsal mig desenganxat.
Hi ha derrotes que passen desapercebudes. D’altres, en canvi, travessen el temps, queden rubricades a foc i acaben convertint-se en mems en els whatzapps dels contrincants. El Club Atletisme Sant Celoni (CASC) va escriure una d’aquestes pàgines immortals en la jornada més gloriosament desastrosa de la lliga catalana 2025. El desenllaç? Últims. Baixem. Però amb l’espardenya calada fins al final.
Després d’una primera jornada en què Zeus, en un rampell d’humor dubtós, ens va llançar un llamp amb mala traça just sota la línia de flotació deixant-nos les sales de màquines més inundades que la piscina d’un càmping en ple agost, vam encarar la segona jornada amb la il·lusió pròpia dels inconscients i l’esperança d’un miracle… o almenys d’un flotador.
Amb l’aigua al coll —literalment i figuradament— i els ànims aguantats amb cinta americana trencadissa, vella i arrugada, vam avançar a batzegades, com un creuer borni enmig de la tempesta. Tot plegat amb la fe cega que, si més no, arribaríem a port abans que l’última xemeneia del nostre gloriós vaixell esportiu desaparegués sota l’horitzó, engolida per la fina línia del mar i la implacable realitat competitiva.
Ni els oracles de Delfos ho haurien predit: lesions, desqualificacions, i punts més escassos que glaçons en un desert. Però enmig del naufragi, vam donar la cara, el cor i el menisc.
🛡 ELS HEROIS DE L’OLIMP DE TARTÀ
categoria masculina
Als 100 m:
Biel Llobera Díaz i Iván Martínez Jorquera, duel elèctric a la recta curta. Biel va estrenar-se amb una MMP de 12.66 (2 punts), mentre que Iván, amb un 14.80 (1 punt), va acabar la cursa buscant oxigen i dignitat. Explosió, patiment i samarreta enganxada.
Als 200 m:
Marçal Lombarte (23.62) i Biel Llovera (26.30) van defensar l’honor del CASC durant la primera jornada a Vilafranca amb espasa i escut!
Als 400 m:
Antoni Franco Salgado i Pau López Oller. Franco, amb 53.63 (5 punts), va sortir com un llampec i va arribar com un cicló. Pau, en canvi, no va aparèixer. 0 punts. Una llegenda urbana que encara avui ressona per les pistes diu que potser encara és al vestidor buscant les sabatilles.
Als 800 m:
En Víctor Còris (2:03.54) i en Guillem Guri (2:20.21) s’ho van currar, sumant uns valuosos 9 punts que ens mantenien encara dins de la partida. La velocitat de les seves sabatilles va portar el tartà arran de la seva temperatura de fusió!
Al 1500 m:
Víctor Coris Cobos i Tom Guallar Brown, una parella d’estil i potència. Víctor, amb 4:18.61 (8 punts), va deixar la pista com si hagués fugit d’un ós. Tom, 4:26.99 (6 punts), galopava com un cavaller anglès en plena caça de la guineu. Dos estils, una missió. Galop controlat. 4:26.99 i 6 punts. Elegància i tècnica en forma d’atleta.
Al 3000 m:
Joan Anglada Paituvi i Jaume Berenguer Puigtió, una odissea de fons. Joan va fer 10:27.46 (3 punts) amb cara de voler parar a mig camí per esmorzar. Jaume, amb 11:16.97 (1 punt), va treure el punt com qui fa pujar un sac de ciment a coll. Dos herois del patiment llarg. amb 11:16.97, va treure un punt suadíssim com qui fa pujar un sac de ciment a coll.
Als 110 m tanques:
Marçal Lombarte Sánchez, sol contra el món… i les tanques. 17.61 i 14 punts. Va saltar com un cérvol que ha pres cafè, però el seu company d’aventura no va aparèixer. Potser va veure les tanques i va decidir que la vida ja té prou obstacles. 14 punts heroics i una absència que encara se sent a la gespa.
Als 400 m tanques:
Marcel Gual va volar pel damunt de les tanques, arribant tercer amb un temps de 58.07 i el Pau va mostrar un estil impressionant en la seva lluita amb les tanques assolint un temps d’1:07.23. Van obrir el camí de l’esperança aconseguint l’èxtasi col·lectiu, que no duraria gaire….
Al 3000 m obstacles:
Va ser el moment àlgid de la primera jornada, quan els nostres superherois Jordi Roher (12:48.92) i Carles Lombarte (14:50.52) van lluitar per continuar vius en una carrera demencial, lluitant com titans contra els obstacles i l’aigua (i les relliscades).
A l’alçada:
Jan Muntasell Jutgcar i Marçal Riera Pastells, voladors de sang calenta. Jan va superar 1.60 m (9 punts) amb elegància de gasela. Marçal, amb una MMP de 1.40 m (3.5 punts), va lluitar cada centímetre com si fos l’última escaleta del gimnàs. Aplaudiments i adrenalina vertical. m. 3.5 punts i una exhibició de potència controlada amb cinta adhesiva.
Al triple salt:
Roc Jubany Anglada i Pol Morist Martínez, duet de voladors controlats. Roc va arribar als 13.72 m (15 punts), volant com un dron en un casament i deixant estupefactes fins i tot els nuvis. Pol, amb una MMP de 12.18 m (12 punts), va esclatar d’alegria en aterrar al sorral, com si hagués trobat un tresor entre la sorra. Salt, festa i una mica de gravetat traïda.
A la perxa:
Jan Jubany Anglada i Antoni Franco, van desafiar la llei de la gravetat enfilant-se fins als 3.10 m per donar 19 punts al CASC, que en aquella primera jornada a Vilafranca encara ens deixaven esperances en un futur brillant.
A la llargada:
Roc Jubany Anglada (6,49) i David Coris (5,23) van mantenir l’esperança, sumant 19 punts un una conjura per igualar els punts dels nostres perxistes, que competien al mateix temps. Vista la insistència per aquest número, no seria d’estranyar que si mai algú d’aquests 4 té un fill, li posi 19 de nom.
Al llançament de pes:
Pol Casals Anglada va descobrir una nova vocació amb un llançament de 9 m que l’obligarà a replantejar-se el seu futur com a velocista (o no…) i el Marçal va aconseguir enviar el pes a 9.8 metres amb més bona voluntat que traça!
Al llançament de disc:
Martí Casals Anglada i Roger Cruz Montón, duel de titans. Martí va llançar fins als 31.60 m (15 punts), com una catapulta humana disposada a conquistar Troia. Roger va arribar als 29.77 m (13 punts), amb un gir que recordava més una pizzeria napolitana que una pista d’atletisme.
Al llançament de martell:
Marçal Cruz Martí i Carles Lombarte Gasulla, mestres del gir i l’impacte. Marçal va fer 38.09 m (14 punts), girant com un ventilador de tres velocitats i acabant amb un crit que encara ressona per les muntanyes del Vallès. Carles, amb 18.49 m (7 punts), va fer volar el martell i mitja espardenya, deixant un estil digne de coreografia catalana anticiclònica.
Al llançament de javelina:
Allà es van trobar dues fúries de l’infern: en Pol Cruells, amb un llançament de 35,89 metres, i en Santi Trujillo, amb un llançament de 34,61 metres. Segurament, gràcies a la inspiració de l’esperit d’un guerrer zulú, van aconseguir uns meravellosos 26 punts! Estem convençuts que van entrar en una mena d’èxtasi que els va transportar a Isandhlwana, l’any 1879, a la llegendària batalla en què els seus avantpassats derrotaren el totpoderós Imperi Britànic.
Als 5000 Marxa:
Oriol Twose Andrés, únic i valent, que s’hi va atrevir quan ningú més del club volia posar-hi els peus (ni els talons). Sense ser la seva prova, va sortir amb orgull i una tècnica creativa que va fer girar els caps i xiular als àrbitres. Desqualificat? Sí. Però també ovacionat, immortalitzat i eternament respectat. Amb només uns quants anys a les cames i tot un club al darrere, l’Oriol va demostrar que la valentia no entén de reglament. I nosaltres diem: chapeau, marxaire de cor gran!
..Al 4×100:
M, Franco, Jubany, Morist i Lombarte van volar com si perseguissin un autobús a punt de marxar. 4a posició, 10 punts i una passada de testimoni d’antologia!
Al 4×400:
El Marçal, el Marcel, el Roc i el Víctor es van encarregar de defensar l’honor dels relleus llargs masculins, amb un temps de 3:30.01.
Al 4×100 mixte:
Antoni Franco, Jan Jubany, Paula Subirana i Claudia Molleví es van sincronitzar com un rellotge Suïs per aconseguir un meritori temps de 48:20.
Al 4×400 mixte:
Tom, Víctor, Marta i Ainoa van combinar la velocitat, l’ofec i la dignitat. 8a posició i 4 punts. Equip de resistents i poetes del cansament.
👑 LES AMAZONES DE SANT CELONI
categoria femenina
Als 100 m:
Aina Ramírez Maza i Fiona Gayet Fernández, esprintadores del Baix Montseny. Aina va marcar 13.6 (7 punts), un llampec amb trenes. Fiona va volar fins als 14.36 (4 punts), un esprint d’honor amb final digne de pel·lícula francesa.
Als 200 m:
La Clàudia amb un temps de 28.52 i la Fiona amb 30.42 van estrenar la velocitat Celonina a Vilafranca.
Als 400 m:
Marta Herrero Lombardo i Laura García Esteban, dues locomotores amb fuites d’aigua. Marta amb 1:03.19 (8 punts), va córrer tan ràpid que li van sortir dos metres extres de cua. Laura, amb 1:05.62 (5 punts), avançava amb elegància i empenta silenciosa. Una locomotora en silenci, avançant amb elegància i empenta.
Als 800 m:
La Laura Garcia i la Marta no ens van defraudar. Van lluitar com amazones volant sobre el tartà i posant a prova la teoria de la relativitat, aconseguint uns meravellosos 20 punts amb un temps de 2:30.04 la Laura i. 2:44.52 la Marta.
Al 1500 m:
Louise Brown, sense companyia però amb la força de tot un escamot. 5:14.66 (11 punts), una atleta amb l’orgull d’un exèrcit..
Al 3000 m:
Susana Lombardo Orihuela i Paqui Lombardo Orihuela, són clarament les germanes Artemis i Atenea del nostre Club!. Susana va fer 12:00.52 (8 punts), va passar pel desert i va tornar amb aigua per tothom. Paqui, amb 13:57.26 (1 punt), l’última en arribar però la primera en coratge..
Als 100 m tanques:
Núria Marchante Fernández i Elia Morist Martínez, duel d’obstacles. Núria, amb 17.63 (11 punts), un huracà amb sabatilles de claus. Elia, 20.86 (4 punts), cada tanca una guerra, cada punt una victòria.
Als 400 m tanques:
La Sitina Oliveras passava les tanques com si la vida li anés en cada pas. Una cursa èpica, valenta i lluitada en la que el cronòmetre va marcar 1:24.20 a l’arribada.
A la alçada:
La Paula Subirana va demostrar que la regularitat és el seu principi motor i es va enlairar amb aquella elegància que la caracteritza fins a 1:45. L’Aina s’estrenava a la lliga amb un repte complex, observant el llistó amb intensitat com si amb aquella mirada pogués clavar-lo per tal que no es mogués ni un centímetre en el seu salt, va aconseguir arribar a 1.20.
A la perxa:
Martina Pascual Costa i Bruna Ortolà Aràbia, dues deesses del vol vertical. Martina va assolir els 1.50 m (3 punts). Bruna, 1.20 m (2 punts), petita gran voladora que va elevar els ànims de tota la graderia. Salts amb elegància i cara de no haver trencat mai una perxa. Petita gran voladora.
A la llargada:
Clàudia Mollevi Fernández i Daniela Araujo Calzadilla, reines del vol horitzontal. Clàudia, com la deessa alada Nike va sobrevolar l’arena fins als 4.92 m (10 punts). Amb estil i sorra al clatell. Daniela, amb 3.65 m (1 punt), va fer un vol curt, però amb molt d’amor i amb la seguretat de qui cau allà on desitja!
Al triple salt:
Les dos joveníssimes guerreres Celonines van aconseguir les seves millors marques personals, la Daniela 8.10 i la Martina 8.74, estrenant-se-se a la lliga dels grans…
Al llançament de pes:
Sarah Comajuan Rodríguez i Berta Twose Andrés, posseïdores de la precisió mil·limètrica i la força ancestral, van sortir a llançar com qui invoca els poders primigenis de la terra. Sarah va clavar una MMP de 9,13 metres, una autèntica bomba de confeti amb GPS que va impactar de ple al marcador amb 11 punts i olor de triomf. Berta, amb 6,54 metres i 3 punts, va fer molt més que llançar: va projectar un somni embolicat en espardenyes, amb aquella elegància que només tenen els cors valents i els braços que mai es rendeixen.
Petita empenta, gran cor. Com una fletxa de seda llançada per una heroïna de conte.
Al llançament de disc:
Sarah Comajuan Rodríguez, com una reencarnació femenina d’Atlas però amb més estil i menys contractures, va defensar en solitari l’honor del club. Amb un braç digne dels grans discòbols grecs i una tècnica que faria plorar d’emoció a qualsevol estàtua del Partenó, va catapultar l’artefacte fins als 21,32 metres. El resultat? 6 punts d’or per al CASC, i una crònica que ja s’està escrivint en l’Olimp dels llançadors.
Al llançament de martell:
Berta Twose, amb el martell entre les mans i la determinació als ulls, va invocar el poder dels antics titans i va fer-lo volar fins als 30 metres justos. Una Millor Marca Personal que va esclatar com un petard de Festa Major i va aportar 13 punts que brillaven com trofeus sobre l’arena del combat. Però la llegenda no acaba aquí. Leia Twose, digna hereva de la nissaga, va sortir a competir amb la serenitat de qui sap que la força li corre per les venes, i va afegir 4 valuosíssims punts més, deixant clar que a casa seva els llançaments no són afició: són destinació.
Al llançament de javelina:
Leia Twose Andrés i Ivet Migoya Otero: arqueres del present, llançadores del futur, guerreres del CASC. Leia va empunyar la javelina com si fos el seu estendard i la va fer volar fins als 12,60 metres, 5 punts que van impactar com una fletxa màgica directament al marcador, deixant-hi marca de saga. Ivet, per la seva banda, va llançar amb l’elegància d’una elfa i la decisió d’una valquíria. 11,55 metres i 3 punts que van fer tremolar els núvols i sospirar els rivals, en una combinació perfecta de poc pes, molta fe i moltíssim estil.
Als 5000m marxa:
5000m que van semblar 50000 a la Ivet, que defensava al club en una disciplina que el CASC valora especialment… La Ivet era feliç sabent-se la privilegiada escollida per aquesta prova, essent enveja de totes les companyes, i va demostrar una capacitat de lluita inigualable amb una 8a plaça, una marca de 36:58.95 i 9 punts!
Al 4×100
Clàudia, Elia, Aina i Fiona. Quatre amazones de la velocitat. Quatre tempestes amb bambes de claus. Van sortir a la pista com si baixessin de l’Olimp, no per repartir llamps, sinó per fer una coreografia de potència, elegància i mala llet competitiva. 54.51 segons d’adrenalina sincronitzada, amb els testimonis volant com si fossin ceptres màgics i les passes marcant el ritme d’un cor que bategava al crit de “CASC o mort!” 7a posició? Sí. Però amb l’actitud i l’estil que converteixen un simple relleu en un TikTok viral digne de sortir al perfil de Zeus. Van córrer amb la velocitat d’un rumor i la precisió d’un pas de ballet coreà.
Al 4×400
Quatre dones espectaculars van defensar aquesta prova: la Marta, la Sitina, la Laura i la nostra heroïna, la Paqui Lombardo, maratoniana reconvertida en velocista per un dia…
⚔ EPÍLEG D’UNA DERROTA GLORIOSA
Sí, vam ser últims. I sí, baixem. Però què carai! Vam sortir, vam lluitar, i ens vam menjar el drama amb patates.
Aquest club està fet de gent que corre sense excuses, que salta sense por i que competeix amb més cor que múscul. Així que:
Gràcies per l’espectacle. Gràcies per la suor. Gràcies pel show.
FORÇA CASC! (I porteu aigua, que al pròxim campionat també suarem!)
